ESCRITS

El sistema tradicional en la construcció

A les construccions realitzades seguint les pràctiques anomenades “tradicionals" inevitablement es produeixen problemes inherents al sistema utilitzat que originen diferents patologies que es transformen en fissures, humitats per filtracions i condensacions, falta d’estabilitat, faltes en l’aïllament tèrmic i acústic, etc.

Per a solucionar, només en una part, aquests problemes, s’hauria d’augmentar el cost promig de la construcció, la qual cosa normalment és inviable ja que la tendència natural dels promotors és reduir i no augmentar les despeses previstes de construcció.

Probablement hi ha un problema de lèxic: anomenem “construcció tradicional” a la que ni de lluny s’assembla a la que antigament es realitzava en les construccions populars: murs molt gruixuts, forats petits, forjats solament recolzats... En els apartats que desenvoluparem a continuació acceptarem el terme “tradicional” com al que s’utilitza habitualment.

La normativa existent intenta pal.liar aquests problemes constructius aplicant uns determinats controls, aparentment molt exigents. Aquests controls es refereixen a la qualitat dels materials utilitzats, però s’apliquen als fabricats i no al resultat de la seva col.locació a l’obra, per la qual cosa, l’edifici acabat s’entrega a l’usuari amb un gran nombre de problemes constructius no resolts i amb tots els certificats de qualitat que desitgi al mateix temps.

I no sempre són errors de les persones vinculades a les diferents fases del procés d’edificació: tècnics (projecte i direcció), contractistes, constructors, industrials, controladors tècnics... sinó que aquests errors són conseqüència del sistema constructiu normalment emprat i que és una degeneració (generalment per qüestions econòmiques) de sistemes constructius vàlids en la seva època.

1. Els murs resistents de maó:

La reducció cada cop més gran dels gruixos dels murs estructurals, motivada per qüestions econòmiques, i l’augment progressiu de les superfícies dels forats exteriors creats en aquests murs, origina una inestabilitat evident davant qualsevol causa no estrictament vertical (vent, terratrèmols, asimetria de càrregues...)

Les noves normatives, conscients de la debilitació progressiva del paper rigiditzador dels murs de càrrega, obliguen als forjats a complir amb aquest paper, per la qual cosa els forjats són cada vegada més pesants, amb més acer, i conseqüentment més cars, amb més problemes de retracció i amb major incidència de les seves deformacions (fletxes) en els murs que els recolzen, cosa que origina fissures que al seu torn creen humitats per l’entrada de l’aigua de la pluja a l’interior.

2. El forjat de nervis de formigó armat (reticulars o de biguetes):

Tal com hem dit en l’apartat anterior, aquest tipus de forjat utilitzat habitualment, s’ha anat rigiditzant i encarint cada vegada més, adaptant-se a les noves normatives. L’absència de falsos sostres, per raons econòmiques i per imposició de la normativa urbanística que determina alçades màximes sense preveure excepcions per millora de qualitat, ha provocat que la cara inferior dels forjats hagi de quedar totalment plana i sense fissures, amb la qual cosa el monolitisme dels nous forjats és cada vegada més necessari. No obstant, l’execució en l’obra dels mateixos. fa que l’obra executada i el projecte tinguin moltes diferències:

Es calcula el gruix del forjat en funció de llums i càrregues. Aquesta dimensió està definida per la distància entre les armadures superior i inferior. El formigó dels extrems exerceix solament un paper de protecció de les pròpies armadures a efectes de la durabilitat de l’estructura.

Però, desgraciadament, l’execució “artesanal” d’aquests forjats per personal poc qualificat, produeix grans i greus diferències amb el que s’havia previst inicialment:

a) Abans del formigonat, el pas dels obrers sobre les armadures fa que aquestes descendeixin significativament el cantell efectiu del forjat, amb el conseqüent augment de deformacions per fletxa. El forjat previst en el càlcul d’estructura redueix el seu gruix amb els problemes de fissures i deformació que això comporta.

b) Per la mateixa causa, i per absència de separadors correctes, les armadures s’aplanen sobre l’encofrat inferior, reduint el gruix del recobriment protector de formigó i queden visibles i al descobert, cosa que comportarà la corrosió de les mateixes i les conseqüents patologies.

c) El formigó, les característiques del qual es defineixen en el projecte, és en moltes ocasions, diferent del resultant en l’execució, ja que:
- El temps d’espera del camió-cisterna abans del buidat és excessiu en molts casos.
- La plasticitat prevista del formigó canvia per addicions d’aigua a l’obra per tal de facilitar-ne el buidat.
- L’absència o mala execució del vibrat. Això comporta grans diferències en la composició dels formigons de diferents parts de l’obra, quan, teòricament són idèntics.
- Les armadures horitzontals impedeixen a vegades un correcte vibrat del formigó situat sota les mateixes, cosa que provoca forats que deixen l’acer sense protecció.
- L’absència de la necessària aportació d’aigua sobre el formigó ja vesat, com a compensació de l’evaporació, produeix alteracions importants en la proporció aigua/ciment.

3. L’aïllament tèrmic:

Per aconseguir el grau de confort previst en el projecte imposat per la normativa actual, és necessari col.locar capes de determinats materials aïllants que proporcionin a les parets exteriors dels edificis el grau d’aïllament tèrmic necessari.

Aquestes capes no sempre estan perfectament unides a les parets formant un tot continu, sinó que freqüentment s’utilitzen plaques que queden soltes a l’interior de la cambra d’aire, deixant zones sense cobrir, amb la qual cosa la seva aportació a l’aïllament és molt escassa. Altre cop, posar en obra un producte excel.lent anul.la les seves qualitats.

4. Els ponts tèrmics:

La construcció “tradicional” porta inevitablement a l’existència de zones en les que la comunicació exterior-interior es produeix a través de materials en els que no existeix interrupció exterior-interior per part d’un altre element de característiques aïllants. Els casos més freqüents són els massissats dels angles, laterals de forats, laterals de forjats i balcons, parets estructurals que s’uneixen amb les façanes, pilars de formigó a façanes, etc.

Tot això comporta l’aparició d’humitats per condensació de vapor d’aigua i la aparició de fongs, disminució del confort per reducció de l’aïllament tèrmic i augment dels costos de climatització.

5. Les humitats:

Aquest apartat constitueix un autèntic calvari per a totes les persones vinculades al procés edificatiu (tècnics, constructors i usuaris). Donades les característiques dels materials emprats en la construcció “tradicional” és quasi impossible solucionar definitivament a tots els punts crítics el problema de les filtracions d’aigua de l’exterior. L’obra de fàbrica és essencialment porosa i permeable.

Quan s’hi apliquen capes impermeables a sobre, és imprescindible un manteniment continu; les fissures causades pels motius esmentats en els apartats 1 i 2 trenquen aquestes capes. Cadascun dels racons, cantonades, desaigües, etc. és un punt crític que ha de ser vigilat contínuament. Les mateixes capes normalment són fràgils, poc flexibles i de poca durabilitat.

Pel que fa a la separació de l’edifici respecte el terreny podem observar que, normalment, es deixa una cambra d’aire sota el terra, a fi d’aïllar l’edifici de la humitat del terreny. Aquesta cambra sovint està poc ventilada i el seu accés, quan existeix, és difícil.

El resultat és l’existència permanent d’humitats per condensació sota l’edifici que provoquen la corrosió de les armadures del forjat i la posterior destrucció del formigó, així com la insalubritat resultant d’aquesta condensació.

Per altra banda, a la construcció tradicional tota l’edificació es basa en l’addicció de l’aigua en l’execució o en la col.locació de quasi tots els elements de l’obra: formigons a pilars i forjats, morters en l’execució de parets i envans de maó, en la col.locació dels terres, en els revestiments interiors i exteriors, en el guix especialment, etc.

Tota aquesta aigua s’ha d’anar evaporant mitjançant la ventilació natural de l’obra acabada. Però cada vegada més els temps d’execució es redueixen i l’usuari entra a l’edifici quan el grau d’humitat és altíssim. La climatització s’utilitza immediatament i els problemes d’humitats per condensació es multipliquen.

6. El control de qualitat:

Els resultats dels processos que defineixen el Control de Qualitat dels materials utilitzats a les obres de construcció proporciones dades generalment errònies ja que es basen en les anàlisis dels materials abans de la seva col.locació. La pràctica professional demostra que la deficient execució de les partides d’obra on s’utilitzin materials objecte del Control de Qualitat influeix negativament en el comportament dels mateixos, per la qual cosa, els resultats del Control no corresponen a la realitat del producte acabat. Com a exemple posem els següents casos:

a) El més clar és el del control que resulta del trencament de les provetes de formigó, ja que no es pot comparar, encara que procedeixi del mateix camió, un formigó buidat en un contenidor metàl.lic convenientment protegit per plàstics, sense pèrdua d’aigua per evaporació i homogeni en la seva composición, amb el formigó buidat a l’obra, generalment un divendres (per rendibilitzar la planificació del treball), cosa que impedeix el correcte curat del formigó, provocant l’evaporació d’aigua en la seva composició, amb les conseqüents fissures de retracció per pèrdua d’aigua en la presa i la corrosió de les armadures que provocarà l’augment de volum de les mateixes i la posterior destrucció del formigó que les rodeja.

b) El control de qualitat de les armadures d’acer ens determina exactament el valor de resistència de les mateixes, però una deficient execució en la seva col.locació ens donarà uns valors molt inferiors en el forjat resultats, i a més la falta de recobriment de l’acer provocarà la ja esmentada corrosió del mateix amb la pèrdua progressiva dels valors indicats en el Control de Qualitat.

c) Els certificats d’Idoneïtat Tècnica de les biguetes prefabricades de formigó pretessat utilitzades en els forjats unidireccionals ens especifiquen clarament les tensions que poden suportar, però els cops i trencaments que es produeixen en la seva col.locació per adaptar-les a mesures que no corresponen amb les servides, transformen totalment els valors garantits.

d) Els excel.lents valors d’aïllament tèrmic dels diferents productes especials per a aquesta fi queden anul.lats per deficiències de col.locació i els ponts tèrmics assenyalats anteriorment.

7. El pas de les instal.lacions:

La necessitat de reduir les despeses de construcció i, com s’indica a l’apartat 2, ha provocat l’aparició de nous forjats, totalment plans per la seva cara inferior, cosa que ha fet innecessària la col.locació de sostres falsos per on puguin passar les instal.lacions (com es fa en edificis de major cost). Aquestes instal.lacions que abans es deixaven vistes, han de passar per l’interior de les parets, siguin estructurals o no. La conseqüència és:
a) Envans als que es confiava una missió de separació no solament física sinó també acústica queden totalment trencats i amb gran quantitat de ponts acústics.
b) Parets estructurals calculades amb un gruix determinat tenen regates a cada banda que redueixen significativament el seu gruix inicial.

Pel que fa al pas vertical de les instal.lacions és molt freqüent observar forjats, pilars i jàsseres amb greus mutilacions i talls d’armadura realitzats per a permetre el pas de conductes de sanejament a zones no previstes a l’executar l’estructura de l’edifici.

8. El coeficient de seguretat:

Totes les deficiències anteriors provoquen que la normativa actual obligui a adoptar uns coeficients de seguretat d’augment d’accions i de reducció de les capacitats estructurals que fan que, teòricament, si l’execució fos perfecte, els edificis podrien suportar més del doble de les càrregues previstes..
Això suposa un encariment de la construcció, necessari amb l’actual “construcció tradicional” per a evitar majors desgràcies.

9. L’economia:

Una construcció més racional reduiria significativament les despeses de construcció i al mateix temps solucionaria els problemes apuntats en els apartats anteriors i que es repeteixen quasi inevitablement a la majoria d’obres realitzades amb aquests mètodes mal anomenats “tradicionals”

És innegable que el principal motiu de la manca de recursos d’aquest tipus de construcció per a solucionar els problemes referits, al marge de la falta de preparació del personal que intervé a les obres, és econòmic. Però també és evident que, en general, no podem augmentar el cost de la construcció per limitacions de pressupost.

O sigui, hem d’aprofundir en la cerca de sistemes constructius que solucionin els problemes que el procés edificatiu ha de resoldre: culturals, econòmics i tècnics.

Un sistema sense aigua en la seva execució, amb elements construïts per personal qualificat, a la fàbrica, amb alta tecnologia i alt control de qualitat, i muntats per personal especialitzat en lloc d’executar-se “in situ”, amb males condicions i per personal mancat de preparació, reduiria la meitat el temps d’execució i donaria, a menys preu, una millora de qualitat, evitant tots els defectes inherents a la construcció “tradicional” que patim actualment.

10. Swed Houses

Les construccions d’Arquitectura para el Ahorro de Energia (Swed Houses) pretenen i aconsegueixen suprimir tots i cadascun dels problemes esmentats anteriorment. Per això són millors, més econòmiques, més ràpides de construir i amb un consum d’energia molt inferior al de les cases “tradicionals”. Al mateix temps, es basen en la sostenibilitat i en el respecte al medi ambient, pel tipus de fusta utilitzat i per l’estalvi d’energia.

Joan J. Albors Cardesa
arquitecte